La víctima comenta:
Victimes meves, assassí, aquesta crònica és per vosaltres:
Em vaig enstrenar en l’art de l’assassinat pastanaguil un divendres llunyà pel vespre, al Casal de Joves. Uns instants abans de matar la meva victima vaig dubtar: era tan jove i tenia una vida per devant, li brillava l’esperança als ulls… però ja era massa tard. D’aquella mort m’enduc el so del punk i les cerveses barates i el dolç sentiment de la primera vegada que algú tasta la sang.
La meva segona victima morí al Buda, rodejat de familia i amics. D’aquella nit recordo com vaig contarctar a un sicari perquè em dugues en moto fins l’emplaçament de la meva victima: ell era el xòfer de la mort, jo amagava una pastanaga a la màniga. D’aquella nit m’enduc el vent pujada a la moto i el sentiment de plaer que provoca assassinar sense pietat, encara que t’estigui veient tota la seva familia.
La meva tercera víctima era certament difícil. Tot es complicà i, assetjada com em sentia pel final de la partida, vaig començar a idear plans per conèixer-la i engatussar-la. Vaig rastrejar-la per internet i descobrí moltes coses, però mai sigueren suficients. Ell era més ràpid i més espavilat, però jo sentia una gran exitació per superar aquest nou repte i matar sense compassió.
Quina va ser la meva sorpresa quan vaig saber que erem tots dos a la final. Allò s’havia convertit en un duel a mort i només guanyaria aquell qui fos més ingenios. Ell per la seva banda i jo per la meva vam començar a traçar un cercle de mort, vem fer plans, vem fer pactes amb tercers per trobar-nos, vem planejar la nostra mort amb tot detall.
Jo el volia matar fent-lo conèixer a una amiga meva. Teniem la nostra primera cita el mateix dissabte abans d’acabar el joc, però cap dels dos es presentà. Jo pretenia enganyar-lo i portar a més còmplices per retenir-lo, ell planejava el mateix, però cap dels dos ho aconseguí.
Ara ve el moment de la meva desgràcia: com que després de tant de temps cercant-lo ara la meva victima m’era molt propera i, desgraciadament, com el meu sentit de l’honor marca el meu camí, decidí trucar-lo per avisar-lo de que no aniria a la nostra cita. El meu error fou trucar-lo des del meu fixe. Acte seguit ell, que no perdia el temps, buscà a les pàgines blanques la direcció del telèfon que l’havia trucat i trobà la meva direcció. Feu una segona trucada al meu fixe per saber si jo encara era a casa i, posat que era així, vení de pressa amb els seus sicaris a esperar-me al portal.
Jo, tota confiada, vaig passar part de la tarda tencada a casa, tocant la guitarra alegrement. en un determinat moment vaig adonar-me que m’havia deixat el tabac a casa d’una amiga que viu al costat meu i, desprecupadament, vaig dirigir-me cap allà. Mentres baixava anava escrivint un missatge a la meva victima, també el meu assassí, per emplaçarlo a un duel nocturn que decidís els nostres destins. quina va ser la meva sorpresa quan, buscant cobertura, vaig sentir una pastanaga clavada al meu estòmac.
Aquesta és la crònica de la mort de l’última supervivent al joc de la pastanaga. Visctimes meves, no ploreu, no us sentiu decepcionades pel meu final: va ser un final èpic, digne de ser escrit als millors llibres d’història, digne de ser cantat pels trobadors i pels joglars.
Ara descanso en pau, rodejada de glòria.
